joves, busquem-nos la vida!​

Em dic Tania Carrillo i sóc de Figueres, Alt Empordà. Estic fent un ERASMUS a la ciutat d’Estocolm, i ja porto uns cinc mesos aquí. Les motivacions a l’hora de decidir-me a fer un ERASMUS han estat diverses. Sóc una persona bastant activa i poc rutinària, i necessitava un canvi a la meva vida. No perquè estigués malament on estava, sinó simplement perquè hi ha alguna cosa a dins meu que em diu que no m’he d’estancar, i que he de fer coses diferents, i sobretot, que he de conèixer món, noves persones, diferents maneres de pensar, altres cultures, etc. Va ser difícil prendre la decisió de marxar a un altre país, amb una altra cultura, un altre clima (factor molt important), i un altre idioma. Un altre factor a l’hora d’escollir com a ciutat de destí Estocolm, va ser l’idioma. A Espanya hi ha un nivell molt baix d’anglès (com tots sabem i està comprovat), i bé, pel nostre futur és molt important conèixer aquesta llengua, i què millor que estar nou mesos visquent a un país on es parla aquest idioma? De totes maneres, però, recomano que si es va a un altre país, s’hi vagi amb les mínimes nocions de l’idioma, i si pot ser una mica més, perquè si es ve sense ni tan sols tenir una base, com he fet jo, hi ha moments molt crítics. Bàsicament perquè la comunicació és la base, i si no et pots comunicar i tampoc entens res del que et diuen, a part de sentir-te com una estúpida, no pots iniciar res; cap conversa, cap amistat, cap pensament… en conclusió, no pots opinar, dialogar. L’únic que pots fer és intentar entendre què et diuen, i respondre el millor que puguis.

 

Suposo que és inevitable crear-se unes expectatives, ja que sempre intentem respondre d’alguna manera els dubtes que ens menjen quan la por és màxima, però, no sé, cada vegada me n’adono més que la realitat mai és com les expectatives. Normalment la realitat les supera (i això és bo, penso), tot i que de vegades també ens emportem “xascos”. Ara que ja sóc aquí i ja sé com són les coses, em costa recordar quines eren les meves expectatives, però bé, suposo que m’ho havia imaginat tot diferent. A l’hora de moure’m per la ciutat, per exemple, pensava que em costaria més, i en canvi en dos dies ja m’he sabut moure perfectament, tant amb metros, autobusos, tranvies, i vaixells (també inclosos en el transport públic, ja que a Estocolm hi ha moltes illes i estan ben comunicades). També he conegut més gent durant les dues primeres setmanes que en tres anys de la meva vida. M’ha sobtat molt l’oberta que és la gent, les maneres de pensar, les diferents costums, la diversitat cultural que hi ha… Per exemple, jo estic en una residencia d’estudiants, i comparteixo cuina amb dotze persones més. Hi ha un parell de Bangladesh, un Brasiler, dues sueques, un noi de Kenya, un altre d’ USA, un belga, una alemanya, un italià, un valencià i un mexicà. I bé, això a petita escala, ja que estic parlant únicament del meu “corridor” (és el pis on cadascú té la seva habitació individual però compartim cuina). Si surts per la residencia, et trobes gent de tot arreu, i realment és espectacular. Així doncs, les meves expectatives, més o menys ja eren aquestes: conèixer gent nova i diversa, sentir-me sola davant el món, tenir l’experiència de viure i estudiar (perquè aquí l’educació és molt diferent d’Espanya) en un altre país, i ser més independent.

 

Vaig estar bastant indecisa a l’hora de decidir si anava un semestre (sis mesos), o tot l’any acadèmic. Bàsicament perquè tenia por per si “fracassava”, per si ho intentava però realment no ho aguantava, o no m’hi sentia còmoda. Seria molt dur haver d’aguantar tot un any si no s’està bé. Però no sé, pel que llegia d’experiències d’erasmus o d’intercanvis, ningú em va dir alguna cosa negativa. Per a tothom havia estat una experiència única i genial. I finalment vaig pensar: “si ho fas, fes-ho bé!”. I vaig demanar tot el curs acadèmic (nou mesos). La pitjor part, evidentment, són els tràmits, tota la paperassa, posar tots els documents al dia, les llargues esperes a les administracions, les convalidacions d’assignatures (que finalment és pur protocol perquè quan arribes al destí ho has de canviar tot), anar d’aquí cap allà, i tenir alguns moments d’estrés, però al final val molt la pena, penso.

 

Els meus pares van venir amb mi i es van quedar quatre dies. El més complicat, com sempre, és siutar-te, saber on ets i on has d’anar, però realment tampoc va ser gaire difícil. Estocolm és una ciutat gran, però senzilla; on et pots moure amb transport públic perfectament i en poc temps. El que ens va costar més va ser trobar la residència, però un cop la trobes, no hi ha pèrdua. Realment pensava que em perdria més, o que em costaria més situar-me i adaptar-me, però a l’hora de buscar les aules, la zona del campus (que és un campus enorme), o el que sigui, està ben indicat, o si ho preguntes, et responen molt amablement. A mi inclús em va acompanyar un home a qui vaig preguntar on era la “Studenthuset” (casa de l’estudiant). També vam tenir la “Welcome week”, una setmana on el consell d’estudiants preparava activitats per els estudiants d’intercanvi (Erasmus i màsters), busos turístics gratuits, ens presentaven els diferents llocs de la ciutat per on es podia sortir, ens explicaven com havíem de buscar el “Personal number”( que és un número que serveix per tota mena de tràmits, anar al metge, etc. i que tenen tots els habitants suecs), el funcionament de la Universitat, el campus, llocs turístics, on demanar dubtes, etc. així doncs, realment no va ser gaire complicat situar-se bé. 

 

Encara em queden uns quants mesos per aprendre i gaudir d’aquesta experiència, però ja m’estic fent plans futurs de cares a l’any que ve (l’últim any de carrera si tot va bé). M’agradaria fer un SENECA a Granada probablement (tot i que ja ho decidiré en el seu moment), i després fer les pràctiques al Nepal o Guatemala. De totes maneres, encara queda molt per això, però em ronden pel cap aquestes idees. No m’he plantejat tornar, però suposo que, tot i que marxi, fins que m’independitzi o m’estabilitzi, sempre acabaré tornant, tot i que la meva idea és, sempre que pugui, viatjar, i fer coses a altres paísos del món; però això és un vano massa obert i tot són idees i suposicions a molt llarg plaç, les quals no puc afirmar cap ja que hi ha mil factors que influeixen a l’hora de prendre una decisió o una altra, i per tant prefereixo no especular, i esperar al moment i a la situació d’aquest; i a partir d’això, decidir.

 

De moment porto poc temps a l’estranger i no puc fer una valoració gaire extensa… Tot i que fins ara l’experiència està sent molt bona i penso que com a ésser humà és molt positiu poder tenir aquesta gran sort de poder viure aquesta experiència ja que t’enriqueix molt i et forma com a persona, t’educa i t’obre la ment. Penso que en el món globalitzat en el que vivim, és molt important ser tolerant i voler aprendre i conèixer altres pensaments, cultures, ideologies, maneres de fer, etc. Tot això ajuda a tenir un criteri propi i ser crític, a tenir aspiracions, motivacions i a no resignar-te davant els problemes o dificultats, sinó a fer-hi front i a viure la nostra vida com nosaltres volem, i no com, moltes vegades, la societat imposa. Hi ha moments que encara no em crec que estigui aquí, i penso que seria genial que tothom pogués gaudir d’una experiència així; que s’hauria de fomentar més i donar més oportunitats, perquè realment te n’adones de moltes coses; tant de la vida com de la teva pròpia persona. Estem acostumats a viure “còmodament”, i acceptem allò que tenim. Penso que ja està bé, però crec que vivint “còmodament”, ens perdem moltes coses. Prefereixo no viure tan còmodament i veure coses noves, conèixer nous indrets i diferents persones. I si tinc l’oportunitat, no la vull deixar perdre. No vull veure cada dia el mateix, i no em vull quedar només amb allò que ja tinc o conec. El món és molt més que això que ja tinc i conec. Hi ha tant per veure, per conèixer i per descobrir… que no ens podem fer una idea de l’immensitat del nostre planeta. Immensitat dimensional, immensitat de persones, de pensaments, de cultures, d’indrets, de paisatges… immensitat d’experiències. Immensitat de possibilitats. 

 

Per acabar m’agradaria donar un consell: no us quedeu còmodament asseguts. Camineu. És igual la direcció. Camineu encara que no veieu el camí. Això vol dir que és el vostre camí, i ningú abans l’ha fet. Al principi aquest buit fa molta por, i penso que la por no és dolenta, però mai hem de deixar que sigui el nostre límit. Podem trobar algun límit, sí. Però que ho sigui la por, mai. Un pas endavant, o un pas enrere. És igual. La qüestió és estar sempre en moviment.