joves, busquem-nos la vida!​

Em dic Laura Pous, sóc de la Jonquera i actualment visc a Londres, tot i que viatjo també molt sovint per feina a Brussel·les. Visc a l’estranger des del setembre del 2008, quan vaig anar a Glasgow (Escòcia) per estudiar un màster. Quan vaig marxar de Catalunya pensava que acabaria tornant a l’acabar els estudis, en un any, però poc després de graduar-me del màster em va sortir una oportunitat de feina a Londres i m’hi vaig instal·lar. De moment, no tinc cap perspectiva de marxar, i crec que en general l’experiència ha estat molt bona.

 

Abans de marxar vaig haver de fer pocs tràmits. Òbviament, tenia garantida una plaça al meu curs de màster, i totes les gestions amb la universitat estaven fetes. Vaig haver d’enviar-los tota la meva documentació acadèmica i passar un examen d’anglès, el IELST, que és el que et demanen quan vols estudiar en universitats britàniques. A nivell de logística, vaig anar a Glasgow amb un hotel reservat, i des d’allà vaig buscar un pis on viure. Això sol ser el més fàcil. Pactar un allotjament des de casa, abans de marxar, és complicat, perquè et poden prendre el pèl si no veus el pis abans -excepte si te'n vas a una residència o lloc similar ja preparat per acollir gent.

 

En un parell de dies en vaig trobar un a través d’una agència immobiliària. Fer un contracte de lloguer no és complicat, però calen referències (els teus pares, els teus antics llogaters a Catalunya) i sovint, al Regne Unit, s’ha de pagar un mes per avançat i una fiança equivalent a un altre mes (o fins a sis setmanes) de lloguer.

 

La universitat tenia un centre d’acollida on t’ajudaven per trobar allotjament i t’assessoraven en els tràmits necessaris, però de fet amb l’allotjament tot va ser molt fàcil i no vaig tenir gaire dificultats. Si el pis el llogues tu mateix directament, sovint t’has de fer càrrec de les factures de llum, gas i aigua, i també de la ‘Council Tax’, un impost local. Els estudiants no l’han de pagar, i hi ha alguns descomptes per les persones que viuen soles o tenen situacions especials. Quan llogues una sola habitació, tot sol estar inclòs en el preu del lloguer.

 

Obrir un compte al banc pot ser complicat perquè et demanen paperassa i una prova de residència, normalment una factura o similar. El problema és que quan acabes d’arribar no en tens cap. Per tant, val la pena poder mostrar-los una carta on es vegi que us han llogat un pis, o un escrit de la universitat o el lloc de feina on digui la teva nova adreça al país.

 

Tenir un telèfon mòbil és molt fàcil si n’agafes un de ‘top-up’ –és a dir, el tradicional que va a ‘saldo’. Tenir un contracte pot ser més feixuc, perquè la majoria de companyies demanen un ‘credit-check’ (volen saber que no tens deutes) i quan s’acaba d’aterrar al país no sempre es supera. Però paciència, mira diverses companyies, perquèsempre hi ha opcions interessants.

 

En resum, marxar de casa i instal·lar-se a l’estranger és un repte, sovint hi ha moments difícils i gestions que s’allarguen més del que voldries. Però vist en perspectiva, i almenys per part meva, ha estat una experiència molt enriquidora que no canviaria. Així que si vols marxar, fes-ho! Surt carregat d'energies, paciència i sobretot ganes de descobrir coses noves. I molta sort!